POR


Si això què has dit és cert, tinc por. Però no una por qualsevol. És una por d’animalet acorralat, sense rumb, que em fa tremolar com una febrada i bategar el cor en un exercici suïcida que em rebentarà les parets de la vida. No sé en quin cantó del camí em vas trobar, ni recorde amb quins ulls d’astorament et vaig mirar, ni quin miracle vaig desitjar per fugir de les teues mans. Jo no vull que m’estimes ara, precisament ara. Ara que he llaurat el meu espai de solitud inabastable i que he amuntegat maons de vidre gelat al meu voltant perquè no puguen esclafir els murs amb el caliu que degotegen les tendreses. Ara no, que sé el que duren les roses. Ara, justament ara, que ja m’havia conformat amb una estima petita, un sucret, un embast... Jo ja no et feia meua. M’havia tret de sobre la teua empremta, a arraps i mossegades. I mira’m ara l’ànima, plena de senyals de verola, dels petits estralls que configuren la geografia de l’oblit. Encara em vibra la pell amb el cop sec del teu comiat. Encara em recorde assegut davant l’espill, dibuixant una conclusió que em capigués en la doble ratlla del quadern, com una acurada cal•ligrafia on pogués llegir-se que allò nostre fou un amor petit, insignificant, una joguina, el passatger d’un tren aturat. I ara vens tu i em dius que encara m’estimes. I tot es converteix en un amor-allau, un amor-vent que va encenent les roselles en els camps, un amor-riu que deixa peixos d’argent a les vores, un amor-estiu que torna dolces totes les fruites... Tremole de por, sí. Perquè les teues paraules tèbies em regolfen de nou, envaint-me. Nosaltres hem acabat. Ja no m’és possible fer-te un lloc al meu llar de cendres escampades. Ves-te’n! Deixa’m! Que tinc por, perquè fins i tot aquesta freda actitud de dissidència és mentida...
 
                                                                                                 Josep Manel Vidal

1. Penja al teu blog la narració "Por". Explica'n el contingut i diguès quines diferències trobes amb un text poètic.