dimecres, 13 d’octubre de 2010

Tinc una casa imaginària.

El sòl és molt fred.
L’asfalt està estès.
Sense sortida, el carrer.
De cartró, la meva pell.
Caminen frenètics rius de gent.
I la meva calma retardada
és la solitud del present.
Fa olor a fems
la metròpolis candent.
L’ampolla és buida a terra.
Ja no és cap consol de penes.
Sense cap calor a les venes,
ensumo tristor d’incomprensió.
I s’atura el meu temps,
mentre les passes alienes
no són més que pressa al vent,
que quasi em trepitgen,
que ni em miren,
que m’obliden,
abans de retenir-me,
en el pensament.
Sóc una vergonya per ells.
I elles em temen.
I tremolen, també.
Rodo mons,
als suburbis del perill.
En casetes del diner
m’esguardo de la pluja,
fins que em tornen a fer fora.
I el meu cansament em plora,
per no poder tenir un espai,
que em deixi per fi descansar,
que em pertanyi indefinidament.
Només tinc una casa imaginària
I les meves coses marejades,
dins un carro dels grans magatzems,
amb una roda que no va bé.
El món és aquesta roda.
Carolina Ibac
1. Penja el segon poema de na Carolina Ibac, posa-li títol i comenta'l a la pàgina Tu ets la teva estrella" i al teu blog.El títol és " Tinc un casa imaginària".
 Aquest poema m'ha agradat perquè diu com és la realitat d'aquesta vida, i com viuen els rodamons, que sempre es passegen amb un carro d'anar a comprar, dormen damunt cartons, tenen una manta per tapar-se, un paraigua per no banyar-se, mengen del que la gent tira dins els contenidors. La societat, en sí, no vol saber res d'ells i els traten com si fossin "una bossa de fems".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada