Perdre pes era la seva fita.

 

No era pas culpa seva.
Tot començà amb un problema.
Coses que passen a la vida:
Una mort, una frustració, una pèrdua.

I un dia, va escoltar:
-T’has engreixat, noia!
I fou quan començà una dieta.
I amb ella un munt de cabòries.

El mirall li mostrava una imatge horrible.
La bàscula li anunciava una realitat trista.
Una veu li deia què havia de fer:
Perdre pes era la seva fita.

Fer esport
cremar calories,
menjar molt poc.
Sentència de mort!!!

Adolescència truncada.
Una baixada de pes sense frens.
Un suïcidi agonitzant, lent.
Un no poder fer-hi res.

La seva mirada s’apagava dia a dia.
El seu caminar era fràgil i dèbil.
La seva essència es perdia.
La seva llum s’extingia.

Un cos amb només pell i ossos.
Un esquelet en vida que s’arrossega.
Una malaltia que esmicola a trossos
-una vida-
I la sentencia a una desaparició lenta.

Un forat que l’empresona.
Uns barrots que la separen
dels què l’estimen.
Pateix per ells,
però no sap què fer.

Una tortura sense sortida.
Un malson del què no es desperta.
Sort té de la família
que la recolza,
mai no l’abandona.

L’han ingressat.
Un centre l’ajudarà a menjar.
L’ajudarà a combatre la malaltia.
L’ajudarà a poder viure,
lliure.

 

Carolina Ibac