Són les passes que fan camí.

Darrere meu trobo estones,
fugisseres i eternes,
molt bones i no tan bones,
vertaderes i mentideres.

Són les passes que fan camí,
les que em fan caure i aixecar-me,
seguint una línia anomenada destí,
que em persegueix i s’escapa.

És el meu temps qui em mana,
qui amb el seu tic-tac em controla.
I és que sentim el nostre rellotge
que ens forada l’ànima.

I vaig sentir un dia:
- Som el temps que ens queda.-
I és que el futur és el nostre guia:
un gurú que s’anticipa a cada era.

- Temps al temps -altres digueren.
Uns en tenen, altres poc els queda.
Només és el senyor de les hores
qui les emmagatzema sense espera.

Un monstre dels anys,
que se’ls cruspeix amb afany,
sense cercar l’equitat,
sense cap moralitat.

La…
La vida…
La vida és…
La vida és només…
La vida és només temps.

Carolina Ibac