1.Fer un comentari sobre el text que parla del tabac. 



2. Contesta les preguntes següents referents al text anterior. Copia-la i l'aferres al teu blog.

ENQUESTA SOBRE EL TABAC 

• Per què creus que el tabac és una droga acceptada legalment?
  Per guanyar diners.
  
• Creus que si els teus pares fumen són un bon exemple per a tu? Et pot perjudicar?
  No, perquè si el fum t'arriba a tú doncs, és com si fumasis, i per això ets fumador pasiu.
  
• Els fumadors passius poden estar afectats pel tabac.
  Sí.
  
• Escriu els efectes secundaris del tabac.
  Càncer de gola, naucees, bòmits.

1. Activitat de llengua castellana referida a la poesia del Romanticisme espanyol: Escribe un poema, mínimo seis versos, de desamor dirigido a tu amado o amada. No es necesario que sea de verdad: inventa un amor y una despedida. Puedes inspirarte en los poemas de Bécquer. El principio del poema tiene que decir lo siguiente:

Adiós, amada mía.
                  Pienso en ti de noche y de día.

2. Escribe en tu blog las características principales de la poesía del Romanticismo Espanyol.

En España el movimiento romántico tuvo precedentes en los afrancesados ilustrados españoles, como se aprecia en las Noches lúgubres (1775) de José de Cadalso o en los poetas prerrománticos (Nicasio Álvarez Cienfuegos, Manuel José Quintana, José Marchena, Alberto Lista...), que reflejan una nueva ideología presente ya en figuras disidentes del exilio, como José María Blanco White. Pero el lenguaje romántico propiamente dicho tardó en ser asimilado, debido a la reacción emprendida por Fernando VII tras la Guerra de la Independencia, que impermeabilizó en buena medida la asunción del nuevo ideario.

Durante la Década Ominosa en España (1823-1833) vuelve a instaurarse un régimen absolutista, y quedan suspendidas todas las publicaciones periódicas, las universidades cerradas y la mayoría de las principales figuras literarias y políticas en el exilio; el principal núcleo cultural español se sitúa, sobre todo, en Gran Bretaña y Francia. Desde allí, periódicos como Variedades, de Blanco White, contribuyeron a fomentar las ideas del Romanticismo entre los exiliados liberales, que paulatinamente fueron abandonando la estética del Neoclasicismo.

En la segunda década del siglo XIX, el diplomático Juan Nicolás Böhl de Faber publicó en Cádiz una serie de artículos entre 1818 y 1819 en el Diario Mercantil a favor del teatro de Calderón de la Barca contra la postura neoclásica que lo rechazaba. Estos artículos suscitaron un debate en torno a los nuevos postulados románticos y, así, se produciría un eco en el periódico barcelonés El Europeo (1823-1824), donde Buenaventura Carlos Aribau y Ramón López Soler defendieron el Romanticismo moderado y tradicionalista del modelo de Böhl, negando decididamente las posturas neoclásicas. En sus páginas se hace por primera vez una exposición de la ideología romántica, a través de un artículo de Luigi Monteggia titulado Romanticismo.

Por otro lado, algunos escritores liberales españoles, emigrados por vicisitudes políticas, entraron en contacto con el Romanticismo europeo, y trajeron ese lenguaje a la muerte del rey Fernando VII en 1833. La poesía del romántico exaltado está representada por la obra de José de Espronceda, y la prosa por la figura decisiva de Mariano José de Larra. Un romanticismo moderado encarnan José Zorrilla (dramaturgo, autor del Don Juan Tenorio) y el Duque de Rivas, quien, sin embargo, escribió la obra teatral que mejor representa los temas y formas del romanticismo exaltado: Don Álvaro o la fuerza del sino.

3. Comenta el poema "Volverán las oscuras golondrinas". Recuerda que puedes comentar estrofa por estrofa.

RIMA LIII    Volverán las oscuras golondrinas

en tu balcón sus nidos a colgar,

y otra vez con el ala a sus cristales

        jugando llamarán.

  Pero aquellas que el  vuelo refrenaban

tu hermosura y mi dicha a contemplar,

aquellas que aprendieron nuestros nombres...

        ¡esas... no volverán!.

  Volverán las tupidas madreselvas

de tu jardín las tapias a escalar,

y otra vez a la tarde aún más hermosas

        sus flores se abrirán.

  Pero aquellas, cuajadas de rocío

cuyas gotas mirábamos temblar

y caer como lágrimas del día...

        ¡esas... no volverán!

  Volverán del amor en tus oídos

las palabras ardientes a sonar;

tu corazón de su profundo sueño

        tal vez despertará.

  Pero mudo y absorto y de rodillas

como se adora a Dios ante su altar,

como yo te he querido...; desengáñate,

        ¡así... no te querrán!

1.Cerca informació sobre Joan Salvat-Papasseit, poeta i narrador. Fés una entrada al teu blog personal explicant la seva vida i la seva obra.

Joan Salvat i Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - ibídem, 7 d'agost de 1924) va ser un escriptor barceloní d'extracció humil, esperit rebel i altament autodidacta. Conegut com a poeta d'Avantguarda, va tenir també una prolífica activitat com a redactor d'articles de crítica social en castellà i català simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l'època. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d'obligada rutina i repós deguts als problemes de salut. Va morir de tuberculosi als trenta anys, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda.

A partir dels anys seixanta la seva figura va ser popularitzada sobretot gràcies a autors de la Nova Cançó que van posar música a alguns dels seus poemes. Avui dia és considerat un dels escriptors catalans clau del segle XX i el seu recull de poemes El poema de la rosa als llavis.

2. Comenta, al teu blog en una nova entrada, el poema Sota el meu llavi i el seu de Joan Salvat-Papasseit.

 

SOTA EL MEU LLAVI EL SEU 

Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa,
la seda dels seus rulls com el pecat més dolç
-i l'espatlla ben nua
   ben blanca 

l'ombra corba
  incitant
   de l'esguard: 

encara un altre bes
   un altre
    un altre 

-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!  

                         Joan Salvat-Papasseit

 

Aquest poema explica que s'ha enamorat d'una persona, i el que més li ha agradat han estat els llavis, i que ja te ganes de tornar-la a veure.

A. Quin és el primer vers en què el poeta ens fa evident el tema del poema?

"Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa."

 

B. Sintetitza en una frase l'assumpte del poema "Sota el meu llavi i el seu".

 

 

3. Fés la recomanació d'una bona pel·lícula als teus companys de classe. Pensa que entre altres coses els has de dir:      

-El títol, original i en català;

-El nom del director;

-Els principals actors i actrius;

 

-El tipus de film;

-La música, de qui és;

-L'argument, sense contar el final;

-Els dos o tres principals motius pels quals els hi recomanaries; per la història que conta, per la fotografia, pels paisatges que s'hi veuen, pels efectes especials, etc.

 

Vibracions

(Antoni Canu)
Mans quietes rellisquen
sobre rieres de fils colorats
que condueixin a les fonts secretes
on hòmens coneixen lo llenguatge
que les engendraren.
I fan encara…
pulsar el cor,
escoltar el cant de l’aigua
que s’envolta
i el respir del fluid
que corre en les artèries de metall
per evaporar com la boira
i renàixer com l’onda de la mar.

1. Penja aquest poema al teu blog, amb una imatge adient i comenta'l.

El poema compara l'aigua d'un riu que va cap al mar, amb les paraules ordenades del poema i els sentiments que això crea.

2. Explica el significat de les següents paraules que apareixen al poema:
Rellisquen: Moure's els peus cap endavant i perdre l'equilibri en passar sobre un terra fi i mullat o en trepitjar una cosa que llisca. Si hi ha oli o una pell de fruita a terra, és segur que relliscarem.
Rieres: és un curs d'aigua de menys importància que un riu i que habitualment només porta aigua quan plou. Quan hi ha pluges fortes, les rieres d'alguns pobles provoquen inundacions.
Fluid: Que flueix. L'aigua és una substància fluida.
Evaporar: Convertir un líquid en vapor. La calor evapora l'aigua dels rius. Quan es posa vi en un menjar, l'alcohol s'evapora de seguida.
3. Què hi pot tenir a veure la poesia amb les mans i les vibracions?
Hi té molt a veure  perquè amb les mans sentim les vibracions que directament toquen el paper...

Perdre pes era la seva fita.

 

No era pas culpa seva.
Tot començà amb un problema.
Coses que passen a la vida:
Una mort, una frustració, una pèrdua.

I un dia, va escoltar:
-T’has engreixat, noia!
I fou quan començà una dieta.
I amb ella un munt de cabòries.

El mirall li mostrava una imatge horrible.
La bàscula li anunciava una realitat trista.
Una veu li deia què havia de fer:
Perdre pes era la seva fita.

Fer esport
cremar calories,
menjar molt poc.
Sentència de mort!!!

Adolescència truncada.
Una baixada de pes sense frens.
Un suïcidi agonitzant, lent.
Un no poder fer-hi res.

La seva mirada s’apagava dia a dia.
El seu caminar era fràgil i dèbil.
La seva essència es perdia.
La seva llum s’extingia.

Un cos amb només pell i ossos.
Un esquelet en vida que s’arrossega.
Una malaltia que esmicola a trossos
-una vida-
I la sentencia a una desaparició lenta.

Un forat que l’empresona.
Uns barrots que la separen
dels què l’estimen.
Pateix per ells,
però no sap què fer.

Una tortura sense sortida.
Un malson del què no es desperta.
Sort té de la família
que la recolza,
mai no l’abandona.

L’han ingressat.
Un centre l’ajudarà a menjar.
L’ajudarà a combatre la malaltia.
L’ajudarà a poder viure,
lliure.

 

Carolina Ibac

Són les passes que fan camí.

Darrere meu trobo estones,
fugisseres i eternes,
molt bones i no tan bones,
vertaderes i mentideres.

Són les passes que fan camí,
les que em fan caure i aixecar-me,
seguint una línia anomenada destí,
que em persegueix i s’escapa.

És el meu temps qui em mana,
qui amb el seu tic-tac em controla.
I és que sentim el nostre rellotge
que ens forada l’ànima.

I vaig sentir un dia:
- Som el temps que ens queda.-
I és que el futur és el nostre guia:
un gurú que s’anticipa a cada era.

- Temps al temps -altres digueren.
Uns en tenen, altres poc els queda.
Només és el senyor de les hores
qui les emmagatzema sense espera.

Un monstre dels anys,
que se’ls cruspeix amb afany,
sense cercar l’equitat,
sense cap moralitat.

La…
La vida…
La vida és…
La vida és només…
La vida és només temps.

Carolina Ibac

3. Explica què volen dir les frases següents:

• La gent té estrelles que no són iguals.

Que la gent té el caràcter molt diferent.

• Bec per oblidar que tenc vergonya de beure.

Que si algú té vergonya d'alguna cosa, doncs es posa a beure perquè així paregui que no en té.

• Els vanitosos només senten les alabances.  

Que les persones que desitgen d'una manera exagerada aconseguir coses, no escolten les crítiques, només les alabances.

 2.  Escriu la teva pròpia frase, sobre algun aspecte de la vida, que consideris molt important.

La gent major sempre ho vol saber tot.

1.Tria les tres frases que més t'agradin del "Petit príncep" i les expliques amb exemples i imatges. 



-És molt més difícil jutjar-se a un mateix que jutjar els altres.
(assumir les pròpies raons.)

-Els homes no tenen imaginació. Repeteixen el que els dius...
(ells no saben pensar, i per això sempre repeteixen el que tu dius..)

-Els nens són els únics que saben què busquen.
(els nens quan veuen una cosa, és aquella el que volen.)

Llega la juventud con el secreto.

 1. Explica el contingut de cada una de les estrofes.

Alfa y Omega

(Manuel Machado)

Cabe la vida entera en un soneto

empezado con lánguido descuido,

y apenas iniciado ha transcurrido

la infancia, imagen del primer cuarteto.

Llega la juventud con el secreto

de la vida, que pasa inadvertido,

y que se va también, que ya se ha ido,

antes de entrar en el primer terceto.

Maduros, a mirar a ayer tornamos

añorantes, y, ansiosos, a mañana,

y así el primer terceto malgastamos.

Y cuando en el terceto último entramos

es para ver con experiencia vana

que se acaba el soneto... Y que nos vamos.

2. Explica quins han estat els teus dibuixos animats preferits, el per què i penja un parell d'imatges sobre els mateixos.

Els dibuixos animats de quan jo era petita eren els teletubbies, perquè trobava que eren molt educatius i sempre feien riure als nins petits.

Poemes

(Zoe Gascó)

Són el més forts sentiments

els que mouen la tinta,

bé siga per amor, pàtria o fe,

sens importar qui ho sent.

Per a mi són somnis de paper,

la cura de molts problemes

i un immortal refugi

                                                              per qui no tem conèixer-se.

 

1. Comenta el poema i explica què és i què pot arribar a ser per a tu la poesia. 
A) Per poder escriure poesia, només fa falta tenir sentiments.
B) La poesia fa sentir-te millor, i és una manera de desehogar-te.
C) L'esperança.
D)No fa falta ser un expert per fer poesia, només fa falta tenir sentiments i estar inspirat.

Damià Huguet (Campos, Mallorca, 1946-1996). Poeta, editor i comentarista cinematogràfic. Autor especialment polifacètic, també es dedica a la fotografia, el periodisme i la pintura.
Envoltat de moment d'esclat cultural que té lloc a Campos des de l'any 1966 amb l'organització d'activitats culturals com els Cicles de Conferències de Campos, els recitals de Nova Cançó o les Festes de les Lletres, l'any 1969 és guardonat amb el premi Blanquerna de Manacor pel poemari Home de primera mà (1973) i el 1973 obté el premi Les Illes d'Or, de l'Editorial Moll, per l'obra Cinc minuts amb tu. L'any 1976 es publiquen els poemaris Carn de vas i Esquena de ganivet. Aquest mateix any crea les col.leccions de poesia «Guaret», «Quaderns camp.aners» i «La garangola» amb l'objectiu de publicar obres d'autors que les editorials més consolidades de Mallorca no tenen en suficient consideració. Amb un funcionament artesanal i amb pocs mitjans, encara que amb un amb resultats importants, aquestes col.leccions es mantenen actives fins a l'any 1984. Amb Els calls del Manobre (1984), última publicació de la col.lecció «Guaret», Damià Huguet tanca la seva etapa com a editor i un cicle creatiu del qual cal destacar els poemaris Oficina de sords (1976 i reeditat el 1994), Traus badats (1978 ), Com un peix Dins el rostoll (1978) i L'encant dels pentenills (1981). Guarets a l'alba (1987) i L'ull dels Clapers (1988), obren un nou cicle que seguirà fins Vols des d'Orly (1995). Mor a Campos el 18 de juliol de 1996 i pòstumament es publica l'obra Les flors de la claror.
El ruralisme, la sensualitat i el món del cinema, així com l'evocació de la Mediterrània, especialment en la seva darrera etapa, són temes presents en l'obra, extensa i singular, d'un dels poetes més representatius de la literatura catalana de Mallorca de la segona meitat del segle XX.

L' esperança

L'esperança és el sentiment d'optimisme cap al futur fundat en la fe o la creença ferma que un esdeveniment es pot produir.
El color de l'esperança és el verd.

El Petit Príncep i la Guineu

“Hola, bon dia -digué la guineu.

- Qui ets? -digué el petit príncep-; ets força bonica.

- Sóc una guineu -digué la guineu.

- Vine a jugar amb mi -digué el petit príncep-: estic molt trist…

- No puc -digué la guineu-, no hi puc jugar, amb tu. No estic domesticada.

- Ah! Perdona -va fer el petit príncep.

Però després d’una reflexió, afegí:

- Què vol dir “domesticar”?

- És una cosa molt oblidada -digué la guineu-. Vol dir “crear lligams”.

- Crear lligams?

- Sí -digué la guineu-. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a d’altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.

(…)

-La meva vida és monòtona. Jo caço les gallines, els homes em cacen a mi. Totes les gallines s’assemblen i tots els homes s’assemblen. Això em provoca tedi. Però si tu em domestiques, la meva vida serà assolellada. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan tornar al cau. Els teus me’n faran sortir, com una música. I després, mira! veus, allà baix, els camps de blat? Jo no en menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em recorden a res. Què n’és de trist això. Però els teus cabells són color d’or. Serà meravellós quan m’hauràs domesticat. El blat, que és daurat, em farà recordar de tu. M’agradarà la remor del vent entre el blat…

La guineu va callar i es quedà mirant el petit príncep llarga estona:

- Si em vols fer el favor… domestica’m! -digué.

- Prou voldria -respongué el petit príncep-, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.

- Només es coneixen les coses que domestiquem -digué la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les tendes. Però com que de tendes d’amics no n’hi ha, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m.

- Què s’ha de fer? -digué el petit príncep.

- S’ha de ser molt pacient. Primer t’asseuràs una mica de lluny de mi, sobre l’herba. Jo et miraré de cua d’ull i tu no diràs res. El llenguatge és font de malentesos. Però cada dia podràs seure una mica més a prop…

El petit príncep va tornar l’endemà.

- Hauria estat millor venir a la mateixa hora -digué la guineu-. Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres començaré a ser feliç. Com més temps passi, més feliç em sentiré. A les quatre ja em posaré anguniosa i plena de neguit; descobriré què val la felicitat!! Però si véns a qualsevol hora, mai no sabré a quina hora guarnir-me el cor…

És així com el petit príncep domesticà la guineu. Quan fou hora de marxar:

- Tinc ganes de plorar!… -digué la guineu.

- Tu en tens la culpa -digué el petit príncep-; jo no et volia pas cap mal, però tu vas voler que et domestiqués…

- És clar que sí -digué la guineu.

- Però te tocarà plorar!

- I força -digué la guineu.

- Així no hi has guanyat res!

- Sí que hi he guanyat -digué la guineu-, per allò del blat.

(…)

- Adéu -digué.

- Adéu -digué la guineu-. Heus aquí el meu secret. És molt senzill: només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls.

- És el temps perdut amb alguna cosa el que la fa important. Els homes han oblidat aquesta veritat -digué la guineu-. Però tu no ho oblidis. Et fas responsable per sempre més del que tu has domesticat”.

Antoine de Saint-Exupéry. El Petit Príncep.

EL protagonista és el príncep. Ens intenta explicar que podem fer-nos amics de tothom sense haver el perill de res. 

Al lector de poemes

(Joana Raspall)

Llegeix a poc a poc.
El vers té pes i ales;
endinsa al fons del cor
i forja les sagetes
que vencen temps i espai.
Respira a poc a poc
l’embruix de les paraules,
i fes-te’n un tresor
de ritme i harmonia
que ja no et prendran mai.

2. Copia el poema, cerca una imatge que t'agradi i adient i comenta'l. Què ens explica? A qui va dirigit? Què intenta comunicar?

Aquest poema ens explica que com més coses llegeixes tan revistes, llibres, diaris... apranem més.
Va diriguit als llibres.

Joana Raspall

 

Joana Raspall (Barcelona, 1913) és escriptora i bibliotecària. Autora de tres diccionaris —de sinònims, de locucions i frases fetes i d'homònims i parònims—, cultiva sobretot el teatre infantil i la poesia.

A part dels estudis de bibliotecària, també estudia comptabilitat, però la seva passió és la llengua catalana, per la qual sempre vetlla, sobretot quan el seu país n'està privat. El seu amor per la poesia i els infants la porta a escriure poemes per als més menuts, cosa que la fa una de les pioneres del gènere a casa nostra. La seva poesia infantil, clàssica i molt afí a la sensibilitat dels petits lectors, destil·la senzillesa en estat pur.

Tot i que sempre escriu poesia, es decideix a publicar-la ben entrada la maduresa. El seu últim llibre de poemes, Arpegis, apareix el 2004. L'escriptora, a través de la poesia japonesa, hi aglutina i recompon amb delicadesa una vida viscuda amb una conscient i profunda reflexió. El mateix any també apareix l'onzè i últim recull de poemes per a infants, Concert de poesia.

Joana Raspall porta la vida literària sempre amb molta discreció, si bé visita escoles i participa constantment en la vida literària de la seva ciutat, Sant Feliu de Llobregat, com ara a través del premi Martí Dot. És una de les fundadores d'aquest premi i hi continua sempre vinculada com a membre del jurat.

1. Qui és Joana Raspall? Cerca informació sobre aquesta escriptora i conta al teu blog tot el que trobis. 

El faro.

2. Comenta el poema del blog "Poesía desde el faro.
Aquest poema ens parla sobre el fet que no fa falta tenir estudis per a ser poeta. 

Manual de instrucciones

(Aurelio González Ovies)

Se necesita poco

para poeta:

un lapicero blando

y una libreta.

Para ser pensador

muy poca cosa:

corazón y cabeza

más que de sobra.

Para ser entusiasta

se necesita

poner agua a soñar

en la mesita.

Para ser matemático

debes fijarte:

pequeño más pequeño

suman grande.

También podrás hacerte

feliz y obrero,

y construir muy alto

tu propio reino.

Tinc una casa imaginària.

El sòl és molt fred.
L’asfalt està estès.
Sense sortida, el carrer.
De cartró, la meva pell.
Caminen frenètics rius de gent.
I la meva calma retardada
és la solitud del present.

Fa olor a fems
la metròpolis candent.
L’ampolla és buida a terra.
Ja no és cap consol de penes.
Sense cap calor a les venes,
ensumo tristor d’incomprensió.

I s’atura el meu temps,
mentre les passes alienes
no són més que pressa al vent,
que quasi em trepitgen,
que ni em miren,
que m’obliden,
abans de retenir-me,
en el pensament.
Sóc una vergonya per ells.
I elles em temen.
I tremolen, també.

Rodo mons,
als suburbis del perill.
En casetes del diner
m’esguardo de la pluja,
fins que em tornen a fer fora.
I el meu cansament em plora,
per no poder tenir un espai,
que em deixi per fi descansar,
que em pertanyi indefinidament.
Només tinc una casa imaginària
I les meves coses marejades,
dins un carro dels grans magatzems,
amb una roda que no va bé.

El món és aquesta roda.

Carolina Ibac

1. Penja el segon poema de na Carolina Ibac, posa-li títol i comenta'l a la pàgina Tu ets la teva estrella" i al teu blog.El títol és " Tinc un casa imaginària".

 Aquest poema m'ha agradat perquè diu com és la realitat d'aquesta vida, i com viuen els rodamons, que sempre es passegen amb un carro d'anar a comprar, dormen damunt cartons, tenen una manta per tapar-se, un paraigua per no banyar-se, mengen del que la gent tira dins els contenidors. La societat, en sí, no vol saber res d'ells i els traten com si fossin "una bossa de fems".