Sembla com si de repent el principi d´autoritat en que deu sustentar-se l´acció docent i educativa fora qüestionat a nivell d´alumnat i famílies, i fins i tot a nivell social. Cada vegada hi ha més professorat que no sap o no troba les eines per enfrontar-se al fet educatiu davant la manca de respecte i obediència per part d´un sector cada vegada més gran d´alumnat. I davant aquesta situació sembla ser que l´única opció siga augmentar l´autoritat del professorat, com les recents iniciatives de la Comunitat Valenciana primer i de la madrilenya desprès, de dotar al professorat amb el rang d´autoritat pública.
Si tractem d'afonar en les causes que ens han dut a aquesta lamentable situació caldria parlar del progressiu desprestigi social del professorat (moltes vegades impulsat des de les pròpies administracions educatives), la manca de capacitat de la institució escolar per a adaptar-se als canvis i als nous temps, la progressiva desaparició de la família i l'entorn social com a agents educadors i socialitzadors, el canvi de valors cap a la cultura d'allò fàcil, el desprestigi de les titolacions acadèmiques (avui estudiar no és garantia d'ascens o millora socio-econòmica), la cultura postdemocràtica que ens ha dut a la societat dels drets molt per damunt de la dels deures, etc. I davant aquest preocupant panorama sembla que l´única solució siga més autoritat, en línia amb l'actual ola neoconservadora que ens està omplint de prohibicions i de vigilància fins a límits altament preocupants.
El problema de la manca d'autoritat a les aules no es soluciona doncs amb més autoritat, perquè els qui no tenen una adient escala de valors per respectar-la continuaran sense fer-ho... els qui no tenen cap interès ni necessitat de titolacions no s'aturaran per por al suspens o a un càstig més gran. Podríem tornar a les tarimes, al «Don...», als càstigs més durs... el resultat seria el mateix. Dotar a la policia de més i millors armes no significa en absolut que per això desapareixerà o baixarà el problema de la delinqüència.
Què fer doncs? El problema que vivim a les nostres aules és bàsicament un problema de lideratge i de personalitat docent. Qualsevol persona no aprofita per a ser profe. Avui en dia una professora o professor necessita ser un líder amb carisma i personalitat docent, amb capacitat de motivar i persuadir, de convèncer, d'il·lusionar, de respectar, de valorar, d'estimar des de l'afectivitat, d'engantxar... Ha de ser capaç de donar, però també d'exigir, però sempre des del respecte, l'argumentació i el consens, evitant la imposició autoritària, i reservant-se aquest recurs com a última opció, però no mai com a primera opció. El respecte es guanya, no s'imposa... el líder ha de ser acceptat i reconegut com a tal pels seus col·laboradors o subordinats, sap guanyar-se el respecte, però no l'imposa... dirigeix amb arguments i no amb la por.
Però a més cal veure que el problema que vivim a les aules forma part d'un tot, un tot sistèmic on tot afecta a tot. Així doncs caldrà cercar solucions globals i integrals, que abasten tots el àmbits que tenen a veure en el problema i no caure en la tentació de recórrer als típics partxes coiunturals, que al remat no solucionen res.
Caldrà revisar el model de selecció i de formació del professorat, caldrà engegar polítiques de revalorització social del professorat, començant per les pròpies administracions educatives, caldrà abordar i contra-restar el canvi de valors cap a la cultura de lo fàcil i de la manca d´educació, caldrà parlar de formació de pares i mares, caldrà revisar les programacions televisives, l'oferta cultural, les inversions en educació... el problema és molt complexe, però no és insoluble... si volem, podem!
Si tractem d'afonar en les causes que ens han dut a aquesta lamentable situació caldria parlar del progressiu desprestigi social del professorat (moltes vegades impulsat des de les pròpies administracions educatives), la manca de capacitat de la institució escolar per a adaptar-se als canvis i als nous temps, la progressiva desaparició de la família i l'entorn social com a agents educadors i socialitzadors, el canvi de valors cap a la cultura d'allò fàcil, el desprestigi de les titolacions acadèmiques (avui estudiar no és garantia d'ascens o millora socio-econòmica), la cultura postdemocràtica que ens ha dut a la societat dels drets molt per damunt de la dels deures, etc. I davant aquest preocupant panorama sembla que l´única solució siga més autoritat, en línia amb l'actual ola neoconservadora que ens està omplint de prohibicions i de vigilància fins a límits altament preocupants.
El problema de la manca d'autoritat a les aules no es soluciona doncs amb més autoritat, perquè els qui no tenen una adient escala de valors per respectar-la continuaran sense fer-ho... els qui no tenen cap interès ni necessitat de titolacions no s'aturaran per por al suspens o a un càstig més gran. Podríem tornar a les tarimes, al «Don...», als càstigs més durs... el resultat seria el mateix. Dotar a la policia de més i millors armes no significa en absolut que per això desapareixerà o baixarà el problema de la delinqüència.
Què fer doncs? El problema que vivim a les nostres aules és bàsicament un problema de lideratge i de personalitat docent. Qualsevol persona no aprofita per a ser profe. Avui en dia una professora o professor necessita ser un líder amb carisma i personalitat docent, amb capacitat de motivar i persuadir, de convèncer, d'il·lusionar, de respectar, de valorar, d'estimar des de l'afectivitat, d'engantxar... Ha de ser capaç de donar, però també d'exigir, però sempre des del respecte, l'argumentació i el consens, evitant la imposició autoritària, i reservant-se aquest recurs com a última opció, però no mai com a primera opció. El respecte es guanya, no s'imposa... el líder ha de ser acceptat i reconegut com a tal pels seus col·laboradors o subordinats, sap guanyar-se el respecte, però no l'imposa... dirigeix amb arguments i no amb la por.
Però a més cal veure que el problema que vivim a les aules forma part d'un tot, un tot sistèmic on tot afecta a tot. Així doncs caldrà cercar solucions globals i integrals, que abasten tots el àmbits que tenen a veure en el problema i no caure en la tentació de recórrer als típics partxes coiunturals, que al remat no solucionen res.
Caldrà revisar el model de selecció i de formació del professorat, caldrà engegar polítiques de revalorització social del professorat, començant per les pròpies administracions educatives, caldrà abordar i contra-restar el canvi de valors cap a la cultura de lo fàcil i de la manca d´educació, caldrà parlar de formació de pares i mares, caldrà revisar les programacions televisives, l'oferta cultural, les inversions en educació... el problema és molt complexe, però no és insoluble... si volem, podem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada